Apocalypse & Chill – Delain

Delain és una d’aquestes bandes que no deixa indiferent, amb temes canyers, típics del metal simfònic, però amb matisos de pop i rock que realment la fan molt atractiva.

Si hi ha un àlbum que aquests dies em ronda pel cap i que és precisament el meu preferit per tot el que està passant, aquest és Apocalypse & Chill, en el qual em sento en part identificat perquè ens situa en un escenari precisament apocalíptic, en el seu conjunt crec que és una obra mestra, una delícia que no paro d’escoltar.

Normalment no acostumo a fer comentaris d’àlbums sencers, però en aquest cas, ho mereix, i més de cadascun dels seus temes extrec alguna cosa, una frase o una reflexió del que m’ha cridat l’atenció:

One Second

One second és una declaració d’amor i del que suposa, un amor oníric, platònic, en què caus profundament, fins i tot en contra de la teva voluntat, tanques els ulls i t’enamores en un segon, o bé en somnis…

Creieu-me que això m’ha passat, potser per això em sento identificat.

“Don’t want to close my eyes again, cause every time I do you’re there with that smug look on your face…”

“Don’t want to fall asleep again, cause every time I dream I love and lose you over and over again”

We Had Everything

Ho teníem tot… i quan ho perds t’en adones, recordant aquesta relació que es va trencar, aquests somnis agredolços de la ruptura, aquests records dels despertars i de la teva essència.

Chemical Redemption

Ens donem una treva? Em dono una treva a mi mateix? Vull intentar-ho una altra vegada… amb tu…

Gran tema, com tots els de l’àlbum, amb aquests matisos dels vuitanta i rockers i que són comuns en tot el disc.

La història és tremenda, pot definir un tornar a renéixer, sortir d’un estat d’ànim profund després d’haver tocat fons, aprendre dels errors del passat, i una última cita demolidora com que he buscat saber què és sentir-se bé…

“that was yesterday, no more, and I’ve learned from my mistakes.”

“it is physical, this redemption of mine. It is chemical…”

“I’ve wanted to know for some time just how it feels to feel fine.”

Burning Bridges

Amb alguns temes més propers al pop rock apareixen altres que ens tornen a posar de nou en el camí del metal més simfònic, com és el cas de Burning Bridges, potser un dels més durs que podem trobar.

D’un passat que ja no tornarà (a ser igual), del que semblava ser per sempre i que a la fi es va esfondrant, cremant els ponts que podien fer-nos tornar.

El dolor que acaba embolicant tot i que pot danyar el cor, i una frase per a l’esperança mentre tot es va literalment a la merda i es transforma en cendres: tot el que es va algun dia tornarà …

“You’re burning your bridges down, You’re burning them to the ground…”

“What goes around… must come around…”

Vengeance

Algun dia us parlaré de Yannis Papadopulos, cantant de Beast in Black, amb una veu extraordinària que fa aparició estel·lar en Vengeance, una altra història més en aquesta destrucció, una última petició o advertiment segons es miri de posar solució, abans que s’executi la venjança final…

To Live is to Die

Viure és morir i de vegades se’ns oblida, molt típic potser d’aquest escenari catastròfic en el qual no t’havies adonat del que se suposa que és la vida, a un ritme vertiginós, sense que te n’adonis…

“Life will pass like a flash”

Let’s dance

O el que és el mateix, és la fi del món, però ballem… em recorda una mica a la dansa macabra (no a el tema amb el mateix títol) sinó a la Divina Comèdia de Dante.

Personalment m’ho prenc, i aquesta és una visió subjectiva, com que si tot va malament tinguis actitud per prendre-t’ho d’una altra manera, tot i que s’acabi tot, no perdis l’ànim i balla…

“We all knew this day would come… I’ts a beautiful day”

“We’re all falling now…This must be the end”

“Let’s dance, like ants in a hill fire…”

Creatures

Una d’Àngels caiguts amb reminiscències musicals, en part, del Show must go on de Queen.

Ghost House Heart

Totes les cançons m’encanten, però amb aquesta he de confessar que he arribat a plorar, i això que no sóc dels que deixen anar la llàgrima precisament a les primeres de canvi.

És la més tranquil·la, que ens condueix a un racó ple d’un milió de records, de la nostàlgia, vivint a l’ombra de l’amor, recordant un passat inexistent ja… i ens recorda que tot i així no és la fi, que hi ha un milió de coses per veure, per dir, però que ja no seran per a tu ni per a mi…

“why do we fall like the leaves to the ground?”

“I know that before I have asked for more, but I’ve had all that I can take”

“I live in the shadow of your love”.

Masters of Destiny

No puc escapar del meu destí, si tanco els ulls m’imagino precisament que tot és casual, que tirem els daus a l’atzar i seguim endavant, que segur que tot està escrit, m’encanta quan diu coses com tot el que hem dit i fet, tot en el que ens hem convertit… però em quedo amb una frase:

“I used to be sure that it’s me who sleeps, but can it be somewhere there’s a life that dreams of me…”

Legions of the Lost

Amb intro i fragments en llatí, es tracta d’una crítica ferotge al poder, òbviament amb tot el que està succeint a l’actualitat (torno a recordar que la producció de l’àlbum és anterior a la crisi del Covid…).

Money commanding politics… stop, communication overload.

Stop and ask yourself, who am I… Am I the hunter, or the lion?

The Greatest Escape

You are sad like a melody in menor key o i’ts the greatest escape, it’s between you, me and the sea..

Combustion

El tema instrumental amb el qual finalitza l’àlbum més apocalíptic de Delain ens condueix pràcticament a la destrucció de tot, a l’explosió definitiva, a aquestes flames que pots anar sentint a mesura que va transcorrent.

Amb Apocalypse & Chill he aconseguit connectar i sentir cadascuna d’aquestes 13 peces, com quan llegeixes un llibre amb el qual et sents tremendament identificat, exactament igual, segurament donaria per crear un musical apocalíptic.

 

Comments are closed, but trackbacks and pingbacks are open.