El que penso de la nova normalitat

Durant aquests mesos la meva ment ha estat immersa en un autèntic caos, sense poder sortir, sense poder realitzar aquesta activitat que per a mi era crucial per alliberar-me de tot, sense poder córrer, buscant alternatives que per res em produïen el mateix efecte.

El meu cap ha estat donant-li voltes a tot, m’ho he qüestionat pràcticament tot de la meva vida, i no he pogut treure conclusions clares, no és moment de prendre decisions, no estem en un escenari de “normalitat”.

La nova normalitat com la denominen, quan tot això acabi haurem de conviure amb una nova malaltia, i tot serà una mica diferent a tot el d’abans, i ens haurem d’adaptar.

Qui em coneix bé, sap que sóc una persona que es fixa moltíssim en els petits detalls, i li dono una importància considerable, sense aquests detalls el dia a dia seria una mica pitjor, i necessito tornar-hi de nou, encara que sóc conscient que és probable que no torni a ser igual, ho assimilo i em resigno.

També he decidit donar-me una petita treva, una mica de pau amb mi mateix, baixar el llistó d’exigències personals, aquestes que sovint et porten a ser perfeccionista d’una manera malaltissa, i que no sempre és tan positiva com pot semblar aparentment.

Quant abans tornem a les nostres rutines, i recuperem les nostres vides, potser en aquest punt en què ens trobàvem, però amb un punt d’incertesa i inquietud, i amb detalls nous, com les distàncies, les màscares i altres elements, que passen a ser complements als quals ens haurem d’acostumar.

No és aquest el millor dels escenaris, no és el que vull, no és el que m’agradaria, però és el que ens ha tocat viure, i hem d’intentar ser feliços amb això, aplicar al màxim allò que la vida és un 10% el que et passa i un 90% com t’ho prens, somriure, tornar a somriure, riure’ns de nosaltres mateixos, de la situació, no perdre mai l’humor, això ens farà més forts i millor persones, encara que personalment sé que costarà fer-ho.

Comments are closed, but trackbacks and pingbacks are open.