El somni d’una nit d’estiu

Aquesta etapa post covid-19 (per anomenar-la d’alguna manera …) m’ha servit com una autèntica catarsi, una renovació espiritual i mental que crec que feia molt temps que no vivia, la veritat és que fins i tot estic aconseguint fer coses que abans no era capaç, com sortir a córrer cada dia al matí.

Precisament durant el passeig que he fet avui, envoltat de natura, he anat lligant caps i recordant coses, eren temes més o menys pendents, que s’havien quedat aquí, sense més.

En el meu cap avui ha fet acte de presència el meu últim any d’institut, possiblement la culpa d’això la tingui Netflix, adonar-me que vam ser l’última generació del COU, previ a la universitat, abans que la LOE fes la seva aparició estel·lar…

L’Institut, el que per a alguns va ser una experiència espectacular, per altres potser no tant, he de reconèixer que jo estava ficat en un grupet d’aquests que pretenien treure bones notes, alguns ho aconseguien i altres anàvem a remolc.

Va ser una etapa preciosa en molts aspectes, vaig desenvolupar moltíssim el meu potencial creatiu, vaig aprendre a tocar la guitarra, escrivia novel·les curtes (tinc un afecte especial d’aquestes classes de Taller de Novel·la), col·laborava en una associació ecologista que havíem muntat (desenvolupàvem un butlletí en paper reciclat, en el qual m’encarregava d’una secció anomenada «Natura futura» o alguna cosa així), fins i tot vam participar en un concurs adaptant a la ràdio una novel·la d’Isabel Clara-Simó …i vam guanyar !!!

Em vaig envoltar de persones peculiars i enormes en molts aspectes, i això també em va ajudar molt en el meu creixement, no solament acadèmic, també com a persona.

Però de la mateixa manera que van ser anys que recordo amb afecte, no estan excentos del meu peculiar patiment, en part per ser un adolescent amb les hormones esvalotades i amb un milió d’inquietuds sense ordenar al meu cervell.

L’amor per a mi va suposar un problema, tampoc era molt agraciat físicament (una mica com ara però pitjor) i en aquesta època suposo que tothom es fixava en el físic, per superficial que podria semblar.

El meu gran amor platònic va ser no correspost, em vaig enamorar cegament, vaig començar a veure un munt de virtuts i em vaig fotre una hòstia  vaig necessitar mesos (o tot un curs) per oblidar-me completament… vaig encunyar com a pròpia una cita “El desenllaç d’un amor platònic és el desengany” i em vaig sentir perdedor per partida doble, quan em vaig tornar a fixar en una altra persona que va tornar a descartar-me …

Avui ho veig amb perspectiva i em fa riure, però llavors vaig patir, els sentiments no es poden forçar, els de ningú, i a aquestes edats no saps reaccionar, per molt que pensis que ja ets un adult madur.

Recordo aquell festival en forma d’obra de teatre, típica, tòpica, William Shakespeare en vena, El somni d’una nit d’estiu… ai Déu meu què vells som.

Feia no gaire que s’havia estrenat (una versió òpera rock?) Romeu i Julieta en els cinemes, protagonitzada per Leonardo di Caprio, o Titanic… pel·lícules en què triomfava l’amor, l’amor, no teníem ni idea de l’autèntic gran significat d’aquesta paraula.

Quant de mal ens ha fet el setè art, quines idees ens ha anat injectant de manera subjacent, en un subconscient que ha anat processant tot per deixar-nos un missatge sense que ens adonem.

Mentre recordava totes aquestes escenes d’aquell últim any, i em muntava precisament la meva pròpia obra al cap, esbossava un somriure, no va ser un mal moment, però ho vaig viure, com sempre, amb una intensitat bàrbara, magnificant el petit i no donant-li, de vegades la importància que mereix, sentir l’experiència i haver format part d’una història que no tornarà a repetir-se mai.

Comments are closed, but trackbacks and pingbacks are open.