Lliçons de vida

Hi ha una idea, d’aquelles que van prenent forma a mesura que va passant el temps, que bàsicament diu alguna cosa així com “és impossible aprendre res més si et penses que ho saps tot” i que pràcticament és aplicable en qualsevol dels aspectes de la vida.

Aquest any he après moltíssim i de moltes persones diferents, en diferents situacions, no només pel tema pandèmic.

El que queda clar és que ningú és perfecte, però acceptar-ho és igualment estar una mica més a prop d’aquesta perfecció, sempre inabastable, impossible, frustrant en algunes ocasions.

Tinc clar que les meves debilitats es poden convertir en fortaleses, encara que per això cal treballar molt, no és bufar i fer ampolles i el temps que es necessita per a això és molt indeterminat, però es pot fer, clar que es pot.

En aquests mesos he après a riure, a riure de mi mateix, de les situacions, de la llum que algunes persones irradien, de prendre nota d’això per veure si se’m contagia alguna cosa, i en aquest camí m’he anat perdent, de vegades , i altres m’he tornat a trobar.

Qui no hagi pensat una mica en tot durant el confinament té molta sort…

I de recordar situacions viscudes, d’algunes persones que m’han aportat alguna cosa en tot aquest temps, o simplement de tenir més clares que mai les coses.

A la fi he tret una valuosa conclusió que l’important és saber el que realment és important, i que tinc una vida meravellosa tal com estic i envoltat de les persones a les que més estimo.

Comments are closed, but trackbacks and pingbacks are open.