Somriures invisibles

No sé vosaltres, però jo començo a imaginar com serà el dia D, esperançat, amb ganes, m’aferro a ell com si fos un esportista lesionat que viu obsessionat amb el seu debut després de la recuperació.

I aquest dia en qüestió no serà com una restauració de l’anterior al del confinament, no espero tornar al mateix punt on ho vam deixar tot, serà diferent.

Espero trobar, això sí, una mica de llum als ulls de les persones que em trobi, produïda per l’alegria de tornar a sortir, encara que això sí, seran somriures invisibles, tapats per les mascaretes.

La por, la por produida per aquest enemic a què no percebem, però que existeix, i que ha fet canviar els nostres hàbits i sortir de la nostra zona de confort fins a una espècie de llimbs sobtat, que és on ens trobem ara, pot ser pitjor encara que la mateixa malaltia.

Per descomptat no estem acostumats a aquesta mena de situacions, al menys a la nostra generació, però està clar que la història es repeteix, un cop més, i per tant el que sembla un canvi de paradigma radical als nostres ulls, no és ni més ni menys que una reproducció del que antany ja va succeir amb altres epidèmies.

Un altre tema ja serà el dels danys col·laterals, el de l’economia, la dels estats, però sobretot la de les persones, com afectarà això a les nostres vides, igualment a aquests nivells, encara està per veure i li afegeix un cert grau d’incertesa que lògicament no agrada a ningú.

Però jo de moment em quedo en aquest instant, en aquest moment en el que d’alguna manera com a mínim puguem sortir al carrer i donar una mica més de dos passos, tornar a trobar-nos encara que sigui només per saludar-nos, encara que haguem de fer-ho sense abraçades ni petons, conformar-nos almenys amb aquesta llibertat recuperada, encara que sigui difícil somriure i fer que als que més els costi, recuperin de nou aquest somriure perquè estiguin el més radiants possible.

Comments are closed, but trackbacks and pingbacks are open.