Son només números?

L’ésser humà és cruel, despietat, egoista i sense escrúpols, al llarg de la història ho ha anat demostrant, i tot i la bondat que resideix a les persones a nivell individual, de vegades en el seu conjunt es transformen en éssers menyspreables.

Disculpeu per la brutal honestedat del post, però és que arribats a aquest punt, quan llegeixo, escolto o veig notícies, em poso realment malalt.

És el tema de moment, que genera notícies de tot tipus i també rumors, fake news i estafes, però no vaig a aprofundir en això ara.

Els titulars són contundents: «Espanya registra 691 morts, la xifra més baixa …» ¿perdoneu?

Es parla dels malalts i dels que estan perdent la vida com si fossin “Xupa Xups a un problema de matemàtiques”, comprenc que les dades cal contrastar-les, però perquè no sembli un exercici de macroeconomia o de la carrera de sociologia, aquest tipus d’afirmacions em resulten excessivament grotesques.

Parlar així de les víctimes, des dels mitjans de comunicació, és impartir autèntiques lliçons d’objectivitat i redacció periodística, és clar, però per al lector aquesta dada pot resultar molt macabra, sobretot amb la normalitat amb la qual últimament s’enuncia.

Darrere d’aquestes 600, 700 o gairebé 1000 persones, hi ha una vida, una història, una família que plora, i que no ha pogut acomiadar-se, hi ha qui diu que morir-se sense estar acompanyat és pitjor que el mateix fet d’haver de morir, no els trec raó, però encara pitjor és fer-ho sense que sigui com un vol.

Si em donessin a triar entre morir sol o acompanyat (per descomptat, primer triaria no morir …), en el meu cas preferiria fer-ho sol, sense ningú, sense cap dels meus éssers estimats aprop, perquè no voldria aprofundir en aquesta pena que és perdre’s en els confins de l’univers per sempre.

Evitaria així el gran dolor que seria veure patir els teus per tu, decidiria escoltar una i altra vegada la meva playlist, especialment escollida per a l’ocasió i així poder abandonar en pau aquest món.

Cada vegada que sentim el nombre de víctimes, pensem que són persones, com tu, com jo, com els nostres familiars o amics, no deshumanitzem també aquesta tragèdia, com solem fer sempre, dediquem cada dia un minut, ni que sigui, a honorar-los.

Comments are closed, but trackbacks and pingbacks are open.